Ara que la cursa a peu està tan de moda que fins i tot s'arriben a tallar els carrers de ciutats com Barcelona, Madrid, València, Sevilla o Donosti, ens trobem amb una paradoxa entre els corredors i entre aquells que no ho són.
Per als corredors, una rutina tan senzilla com calçar-se les sabatilles i anar en la recerca de la seva evasió diària, pot ser un punt d'inflexió en l'estat emocional que, a vegades, aquells que no han experimentat, no són capaços d'arribar a entendre-ho en tota la seva dimensió.
Els que no han corregut mai, no poden compredre que t'alces matí o que te'n vages a las tantes de la nit a córrer, que entrenes amb fred, amb calor, amb aire...inclús, a voltes, hages entrenat estant malalt!.
Doncs, amb la marató, passa una cosa equivalent. Molts companys de "correries" no entenen com ens podem posar enfront de quaranta-dos quilòmetres, com podem estar hores i hores "roda que te roda" fins al dia "x" on, una ampolla als peus o un mal glop d'isotònic, pot arruinar-te tot l'esforç, les il·lusions i els somnis de mesos d'entrenaments.
Aquells que no han corregut una marató, no poden entendre quina és l'enorme influència que una distància tan exigent pot tenir en la vida d'un corredor. Per això, sempre que algun company participa en una marató, sento una enorme admiració i una gran alegria.
Ara bé, quan són els teus amics els que ho fan, l'alegria és doblement compartida, per ells i per tots els que han estat al seu costat dia a dia.
Això és que ens ha passat als membres del grup quan ens vam assabentar que tant Abel com Iván, no sols havien participat en una altra marató sinò que, cadascú amb els seus objectius individuals, van assolir un excel·lent registre en la sempre exigent marató de Barcelona.
Per als corredors, una rutina tan senzilla com calçar-se les sabatilles i anar en la recerca de la seva evasió diària, pot ser un punt d'inflexió en l'estat emocional que, a vegades, aquells que no han experimentat, no són capaços d'arribar a entendre-ho en tota la seva dimensió.
Els que no han corregut mai, no poden compredre que t'alces matí o que te'n vages a las tantes de la nit a córrer, que entrenes amb fred, amb calor, amb aire...inclús, a voltes, hages entrenat estant malalt!.
Doncs, amb la marató, passa una cosa equivalent. Molts companys de "correries" no entenen com ens podem posar enfront de quaranta-dos quilòmetres, com podem estar hores i hores "roda que te roda" fins al dia "x" on, una ampolla als peus o un mal glop d'isotònic, pot arruinar-te tot l'esforç, les il·lusions i els somnis de mesos d'entrenaments.
Aquells que no han corregut una marató, no poden entendre quina és l'enorme influència que una distància tan exigent pot tenir en la vida d'un corredor. Per això, sempre que algun company participa en una marató, sento una enorme admiració i una gran alegria.
Ara bé, quan són els teus amics els que ho fan, l'alegria és doblement compartida, per ells i per tots els que han estat al seu costat dia a dia.
Això és que ens ha passat als membres del grup quan ens vam assabentar que tant Abel com Iván, no sols havien participat en una altra marató sinò que, cadascú amb els seus objectius individuals, van assolir un excel·lent registre en la sempre exigent marató de Barcelona.
Iván, preparat per ser "profeta en su tierra"
Fa més de deu anys que Abel i jo compartim maratons i la d'enguany era una marató especial per als dos. Per a ell, ja que tornava a agafar la seguida d'entrenar amb certa normalitat, després d'una temporada plena d'entrebancs i per a mi, perquè tornava a tutelar la seva preparació amb la mateixa il·lusió que ho vaig fer la primera vegada.
Abel es troba en plena fase de preparació de la Marató i mitjà de Penyagolosa (Castelló) i afrontava la participació en Barcelona com un test per veure com estava a hores d'ara. Al final, una cursa "neta", sense cap molèstia, ni cap baixada física, va portar a Abel a meta en 3 hores i quinze minuts i amb la sensació que les coses van pel bon camí de cara a la cursa de Penyagolosa.
Abel es troba en plena fase de preparació de la Marató i mitjà de Penyagolosa (Castelló) i afrontava la participació en Barcelona com un test per veure com estava a hores d'ara. Al final, una cursa "neta", sense cap molèstia, ni cap baixada física, va portar a Abel a meta en 3 hores i quinze minuts i amb la sensació que les coses van pel bon camí de cara a la cursa de Penyagolosa.
Abel durant un moment de la seva participació en Barcelna.
Ivan, a qui conec fa més de vint anys i que des de fa quasi tres que compartim entrenaments, s'enfronta al repte de continuar millorant dia a dia en cadascuna de les distàncies en les que participa. D'Ivan admiro moltes virtuds, però tal vegada, la que més me crida l'atenció és la seva passió en tot el que envolta la preparació de les les curses, i no parlo de la imnaculada col·locació del dorsal, no. Dona igual la distància o l'estat de forma que tinga, que sempre accepta els reptes i respon amb "donde me lleves, Julio". Per això, la cursa d'enguany no deixa lloc als dubtes que la seva progressió no ha fet, sinò, més que començar. Un corredor que en el traçat de Barcelona ha passat de fer 3h 30' a fer 2h 55' en escasses tres temporades, es mereix tota la meua admiració i que continue posant tot el que estiga a les meves mans per a que la cosa seguesca així.
Com heu vist, avui no era una entrada per a parlar de circuits i de marques, sinò d'amics i d'excel·lents persones que, en el seu temps d'oci, es dediquen a gaudir de la seva passió; la cursa a peu i de compartir-la amb nosaltres.
Per això, ara que en breu els dos aneu a ser pares, tots els membres del team, volem desitjar-vos que els èxits esportius estiguen sempre acompanyats d'èxits personals i familiars.
Espero seguir sent " la vostra veu" al bloc i la vostra companyia diària als entrenaments.
Ens veiem en aviat!
Ivan dedicant la cursa a Daniela i a Anna.
No hay comentarios:
Publicar un comentario